Quan les coses es compliquen, sovint mirem cap el passat. Els dies de tormenta són moments on, quan s’és nen, el que ve més de gust és anar corrent cap el llit, fotre’s baix les mantes, resguardar-se en un fons que sembla enorme… i sentir-se protegit. Tot era més senzill quan erem petits. I quan les cames ens tremolen davant problemes, inquietuds, pors… torna la necessitat, el desig de sentir a algú més gran que nosaltres que, senzillament, estigui present.
De què va tot això?
Imagina’t una paret tota tacada. Ho comences a mirar i decideixes no netejar-ho, potser no està malament com a motiu decoratiu. Imagina’t que de la massa homogènia van destacant frases aïllades. Les hores es fan cada cop més llargues davant la paret. Comences a donar-hi voltes, a connectar parts, a construïr i a desdibuixar una trama que poc a poc pren sentit.
I el cap es va imaginant una història d’amor marcada per la força poètica. Confrontant sentiments, instants i personatges. Despertant curiositats i trencant expectatives. Deixant veure el drama i buscant la complicitat de moments sota llençols. “Juga amb mi” proposa un autor desconegut. Juga amb ell Clara, i si m’ho permets, deixa’m a mi també jugar. Si m’ho permets, juntaré els versos, i donaré color a les rimes, perquè agafi forma aquesta història sobre blanc.
-
Entrades recents
Arxius
Categories
Produït per:
Meta

