Que tinc por? que a vegades no ho entenc?
que tot i que tu no ho saps, dius que és igual,
per si pas d’una banda a l’altra i tot és tot.

L’orquestra ha escampat, han deixat sol el pianista.
Les tecles han començat a ser tocades, només jo les sento.
La sala és buida, els alts sostres ressonen, reiteren la cançó.
Les llàgrimes s’escampen per la cara, on ets violinista?

Què hem queda Clara més que la nit si tu no hi ets?
Et sento fugissera, momentània, una presència per qui
els meus dits romanen sospesos en un aire que els fa tremolar.

He de deixar el vaixell, i a les ones no s’engronxa cap barca,
he de posar peus a terra i prendre ferm cap a la lluna,
he d’allunyar-me dels sorolls i enfonsar-me en uns braços,
el consol d’un mussol que ja no canta perquè se sent sol.

I no m’oblidis petita Clara, no em deixis anar al fons,
per tu he sigut i per tu seré, un peix, part de l’univers.
Moro per ser part de tot, per convertir-me en part de tu.

Clara:

A la matinada l’aigua només m’arriba als genolls,
les ones calmades s’angronxen per sota la falda,
comencen a clarejar les cases d’aquesta costa,
i per allà, per la platja tu et vas apropant.

T’he gaudit tantes vegades que les línies
que em defineixen s’han fet borroses.
T’he sentit dins meu tants cops que quan miro
no puc evitar pensar en el que veuràs tu.

Les illes desertes varen sorgir després de la primera nit,
rere les primeres sensacions d’amor i frenesí de la carn.
Creades per nosaltres dos, per descansar-hi, com a llit.

No hi puc fe res per viure, és hora de sortir de la mar,
i tornar, amb els ulls plens de llàgrimes, a volar.

D’on són aquests cops, qui t’ha causat tal atrocitat,
deixa’m ajudar-te amb aigua, deixa’m la sang parar.
I per les mans aigua salada recorre un riu cap al cor.
Aixeco els teus ulls i em veig culpable del mal.
Crida’m totes les coses amagades, allibera’t.
Sé que sóc la culpable, que jo vaig omplir el pou
de carbó, sembrant flors mortes per tal de marcar
un punt on acabaríem els dos soterrats i callats,
un lloc on ningú aniria a planyer per cossos ignorats,
al fons no hi hauria aigua, no possible salvació.

Treu-me la faldilla i llepa’m tota sencera,
entre les cames vull estrenyer les teves llàgrimes,
vull ofegar tota la ràbia i tot allò no dit.
Et deixaré tot el pardal sagnant i la sang dins meu,
si no ho puc fer amb les mans ho faré amb les dents.

I si en acabar encara plores, la boca t’ompliré d’àcid,
lligat primer a la paret, per veure com em vaig fonent.