Història sobre blanc

CLARA:
Preparo el menjar ara que encara fa claror,
paro taula a aquella que tenim al menjador,
poso els plats, els coberts, les forquilles, els gots.
T’espero i no vens.

Decideixo no menjar doncs s’ha fet tard,
dono un tomb per acabar sentada al sofà,
dubto si escoltar música o si llegir una estona.
T’espero i no vens.

M’aixeco i escric el teu nom repetit a la paret,
escampo les mans sobre pintura blanca,
arrossego la pell amb força, vull expressar.

No em deixis mai Toni, no.

TONI:
… mars, fonts i rius, tot cremarà.

Daran los peixos horribles crits

perdent los seus naturals delits.

Cau trencada tu que l’escoltaves embriagada,
no són les pedres, són sons quan hi erem.

… mentre, passa un nen que de cop es para,
ja a jugar no tornarà.

La sang rellisca sota el meu cap parat,
romanen els ulls fixats al mur confrontat…

Aquest diumenge ens va tornar a visitar la Maria Adrover, cosina d’en Toni. Just iniciar la conversa, la noia mallorquina ja ens va donar una sorpresa: ella ja havia estat al pis, on es desenvolupa història sobre blanc, amb en Toni.

Per què no ens podem posar en el millor dels casos? Per què sovint veiem la part negativa dels fets? No estaria malament veure les coses des d’un punt de vista més positiu, més amable fins i tot amb nosaltres mateixos. Parar-se en un moment donat i veure allò, que creiem dolent, com a una melodia que ens pugui acompanyar. A través d’una senzilla passejada, pels camins traçats per una sincera carícia.

Aquest diumenge, 27 de Novembre… el 9è capítol d’Història sobre blanc.

Clara:

Agafo el teléfon, sento a l’orella la fredor.
Què sentires quan em tenies entre les cames?
Puc imaginar les cortines blanques parades,
el llit alt, i tota aquella gent extranya.
Però quelcom bategava dins tu, fora de tu,
com si la teva persona marxa i ja no torna.
Un primer rostre que sempre ha sigut.

Quan a la primavera deies que feia calor,
jo sentia por per perdre l’escalfor de l’hivern,
no volia veure’m desprotegida a les nits,
volia continuar amagant-me en aquell fosc fons,
era càlid i era meu i de ningú més. Hi anava,
construïa mons grocs amb ocells blaus.

A l’estiu la gàbia va ser oberta, i la porta,
va tornar massa gran, no hi havia opcions,
havia de fugir i intentar descobrir el color
de canari, de vainilla, de llimona, d’or.
Per què es va tancar, mare? jo era fora.
Sabies que a la tardó arribà el fred?
Sabies que els dolços són presos per mosques?
Sabies que jo hi era a sota? Vine. Torna.